Benvolguts amics:

jo, des de fa temps, he anat utilizant la paraula "diàleg interreligiós" per descriure el que fa Llull.
Recentment, i gràcies també a alguns aclariments històrics del Jordi Pardo, s'han formulat alguns dubtes pel que fa a l'aplicació d'aquest terme a l'Edat Mitjana i a Ramon Llull en concret.
Comprenc aquestes reserves, ja que és cert que hem de vigilar de no dibuixar una imatge massa romàntica de Llull i del seu temps. És cert que ni Llull ni el seu temps no van arribar encara a la plenitud d'un tal diàleg. Però de la mateixa manera és cert que també nosaltres, que ens creiem tan il.lustrats i tolerants, també nosaltres n'estem encara ben lluny.
Els conceptes no cauen del cel, i així tampoc no ha caigut del cel l'idea d'un diàleg interreligiós al segle passat (Vat, II). Mes aquest concepte, com tots, té la seva història, i un moment decisiu en aquesta història és per a mi la proposta de Llull. El diàleg entre les religions és un camí a fer!
En els temps de Llull, clar que aquest diàleg es veia a vegades ofuscat per la violència, etc. Però qui diria que en el nostre temps no és així?
Finalment, advertir una altra cosa: el dìàleg sense pretensió de veritat no existeix, i no pot existir. Des de sempre, parlar, dialogar, està dirigit a convèncer (sigui ja a l'interlocutor o, també, a si mateix).
Un diàleg desinteressat, amb ulls d'etnòleg, que només registra els costums dels altres sense qüestionar-les a la llum de la seva pròpia existència, no ens porta enlloc.
En això crec que estem d'acord l'Esteve i jo.

Bé, ja em direu.

Alexander

Post edited by: afidora, at: 2005/06/15 14:49