Home Noticies Notícias da transição nacional
Notícias da Transição Nacional
do Departamento de Assuntos Exteriores

Editorial do dia 8/1/2018 do jornal VILAWEB PDF obrir en una nova finestra Imprimeix Correu electrònic
Escrit per Administrator   
Dimarts, 9 de gener de 2018 08:07
There are no translations available.

Contatos imediatos de terceiro grau
Close Encounters of the Third Kind

"Estatuto(2003-2010), referèndum (2010-2017), República catalan (2017-?)"

Eles continuarão a reprimir porque a repressão funciona, e as eleições não. Tão simples quanto isso. O grito "Votaremos" escondia sua estratégia: agora o que querem está mais claro ainda: vamos pôr todos na cadeia. Seus pais fizeram isso, e agora o fazem suas filhas: Cidadãos da Catalunha, todos na prisão! É por isso que estamos aqui, passando artigos sobre desobediência civil, resistência não violenta ou, mais diretamente, mapas de fronteira. Eles funcionam, e a ideia penetrou gradualmente entre a população: o Estado espanhol não parará de reprimir. Para eles a repressão funciona, e votar não.

Três são as fases do processo. Estatuto (2003-2010), referendo (2010-2017) e República (2017- ?). Da fase que deixamos para trás, o que mais os enraivece, e que dificilmente podem suportar, é essa dúvida Hamletiana: nem com votos nas urnas ganhamos? Não. Estão perdendo No referendo, votamos "sim" pela independência o 38% do censo catalão. E com uma participação de 43%, apesar das porradas. São os números do referendo da Comissão Europeia e do Brexit. Números justos, muito justos e suficientes em países civilizados. Mas não é suficiente na Espanha. É o que mais raiva nos faz. E que dificilmente podemos suportar. Mesmo com votos nas urnas, ganhamos? Não. Porque aqui outros números e outras estratégias são necessários: 60%, 70%, 80% da Eslovênia? Mortos nas praças? Ninguém sabe. É por isso que estamos aqui, passando artigos sobre desobediência civil, resistência não violenta ou, diretamente, mapas de fronteira.

É absurdo procurar respostas agora, quando só temos dúvidas. A fase da República que começamos agora será também de sete anos, como a do estatuto e a do referendo? E por que sete anos? Não é muito? Ou é pouco? Durante a fase do referendo, os jornalistas, de Carles Puigdemont a David Fernández, foram fundamentais. Se a ideia fosse votar, havia argumentos e histórias para decidir. E a imprensa explicou isso. Nós vimos pessoas ligadas na informação como nunca antes. Agora, por outro lado, quem substituirá os jornalistas? Advogados penalistas? Contrabandistas artistas do trapézio? Especialistas em fugas? Mentes e estrategistas militares? Pacifistas em ação? Se não nos falta voto, mas ação, quem será o protagonista agora? Como você realizará os contatos nesta terceira fase?

Nós vemos agora que a dinâmica que tem peso, a que está na linha de fundo, não é do Partido (Junts per Cat) versus Partido (EsquerraRC). Contra a opinião que nos querem impingir, não vemos nos últimos dias tensão entre os partidos. Vemos a tensão entre o exílio e o interior. Comuns i Puigdemont, por um lado. Marta Rovira (de EsquerraRC) e Jordi Turull, por outro. Estas são as duas dinâmicas que pesam. Se elas forem coordenados, o sucesso é total. As confrontações serão letais: veríamos EsquerraRC no interior e EsquerraRC no exílio. E Junts per Cat no exílio, Junts per Cat no interior. O exílio terá sempre pressa e quererá acelerar. Quanto mais cedo se tiver estabelecido a República, mais os exilados podem retornar. Isto é assim. O interior, por outro lado, vai querer aprofundar cada vez mais. Quanto mais profunda for a República, mais em pé ficará. Duas dinâmicas que, se bem coordenadas, trarão o sucesso total. Se confrontadas, serão letais.

Finalmente, será que veremos também a cruel agonia dos mais irresponsáveis? O irresponsável que, após anos e anos de vender algo inexistente (a Espanha moderna), para disfarçar o monstro, para vestir o macaco, e de repente surge o orangotango solto e livre. Eles o esconderam, mas agora está em horário nobre na televisão: a Espanha tal como é. O pior pesadelo: a polícia espanhola batendo nos votantes. Agora, horrorizados, como os da La Vanguardia, por exemplo, continuarão culpando a vítima e escondendo o agressor? Eles já o embranqueceram como ninguém e agora não conseguem mais esconder o orangotango. Isto está carcomido por dentro. Têm a sensação de não terem cumprido o seu papel. Não fizeram bem o seu trabalho. Sua amargura os machucará e, se não vigiamos, também a nós. Nós podemos cair na tentação de nos cair fora. Vamos precisar disso. E de retornar a leituras de ficção e ir ao cinema para assistir remakes, como Close Encounters of the Third Kind, de difícil tradução.

 

Encontres a la tercera fase
Close Encounters of the Third Kind

 "Estatut (2003-2010), referèndum (2010-2017), República (2017-?)

Ells continuaran reprimint perquè la repressió els funciona, i les eleccions no. Tan senzill com això. L'ara +votarem amagava la seva estratègia de fons: ara us tancarem. Ho van fer els seus pares, i ara ho fan les seves filles: Ciutadans de Catalunya, a la presó! Per això som aquí, passant-nos articles sobre desobediència civil, resistència no violenta o, directament, mapes de frontera. La idea ha calat, de mica en mica, entre la població: l'estat espanyol no pararà de reprimir. A ells els funciona, i votar no.

Tres són les fases del procés. Estatut (2003-2010), referèndum (2010-2017) i República (2017-?). De la fase que deixem enrere, la cosa que més ràbia els fa, a ells, i que gairebé no poden suportar, és aquest dubte hamletià: ni pegant, no guanyem? Doncs no. Perden. En referèndum hem votat que sí a la independència el 38% del cens català. I amb un 43% de participació, tot i les porres. Són xifres de referèndum de Comissió Europea i Brexit. Justes, molt justes, però suficients en països civilitzats. Però no suficients tractant-se d'Espanya. És la cosa que més ràbia ens fa a nosaltres. I que gairebé no podem suportar. Ni amb vots a les urnes, no guanyem? Doncs no. Perquè aquí calen altres xifres, i altres estratègies: el 60%, 70%, 80% d'Eslovènia? Morts a la plaça? No ho sap ningú. Per això, som aquí, passant-nos articles sobre desobediència civil, resistència no violenta o, directament, mapes de frontera.

És absurd buscar respostes ara, quan només tenim preguntes. La fase de la República que comencem també seran set anys, com la de l'estatut i el referèndum? I per què set anys? No és molt? No és poc? Durant la fase del referèndum, els periodistes, de Carles Puigdemont a David Fernàndez, han estat clau. Si la qüestió era votar, calien arguments i relat per a decidir-se. I la premsa explicava això. Hem vist la gent enganxada a la informació com mai abans. Ara, en canvi, qui prendrà el relleu dels periodistes? Advocats penalistes? Contrabandistes? Trapezistes? Experts en fugues? Ments i estratègies militars? Pacifistes en acció? Si no ens manca vot sinó acció, qui seran els protagonistes ara? Com aniran, exactament, els encontres a la tercera fase?

Veiem que la dinàmica que pesa, la de fons, no és JxCat versus ERC. Contra el tòpic, aquests dies no veiem tensió entre partits. Veiem tensió entre exili i interior. Comín i Puigdemont, per una banda. Marta Rovira i Jordi Turull, per una altra. Aquesta són les dues dinàmiques que pesen. Si van coordinades, èxit total. Enfrontades, són letals: veuríem ERC interior contra ERC exili. I JxCat exili, contra JxCat interior. L'exili sempre tindrà més pressa i voldrà accelerar. Com més aviat hi hagi República establerta, més aviat podran tornar. Això és així. L'interior, en canvi, voldrà anar més a fons i aprofundir. Com més profunda sigui la República, més dreta aguantarà. Dues dinàmiques que, coordinades, èxit total. I enfrontades són letals.

Per acabar, veurem, també, l'agonia cruel dels grans irresponsables? Els irresponsables que després d'anys i anys de vendre una cosa inexistent (l'Espanya moderna), de maquillar el monstre, de vestir la mona, de cop s'han trobat l'orangutan lliure i campant. Ells que l'amagaven, i ara surt en prime time per la televisió: l'Espanya de sempre. El pitjor malson: la policia espanyola pega iaies votant. Ara horroritzats, comuns i La Vanguardia, per exemple, continuaran culpant la víctima per amagar l'agressor? Han emblanquinat com ningú i, en canvi, ara ja no poden amagar l'orangutan. Això els corca per dins. Tenen la sensació de no complir el seu rol. De no fer bé la feina. La seva amargor els farà mal i, si no vigilem, a nosaltres també. Voldrem evadir-nos. Ho necessitarem. I tornarem a llegir novel·les de ficció i anirem al cinema a veure remakes com la de Close Encounters of the Third Kind, de nefasta traducció

 
Independência: grito e voto PDF obrir en una nova finestra Imprimeix Correu electrònic
Escrit per Gilberto Rodrigues   
Dilluns, 8 de setembre de 2014 12:05
There are no translations available.

  

  

7de setembro de 2014

A independência é ato carregado de simbolismo e de significados civis e militares. Ela serve como certidão de nascimento da maioria dos países. Normalmente, a data nacional é o dia da independência, assim é em todos os países do continente americano.

Quando o Brasil se tornou independente não havia garantias jurídicas que assegurassem a decisão de se descolar de Portugal. Era um ato político que tinha de ser negociado e fortalecido com apoio de outros países. Os EUA foram o primeiro país ocidental a reconhecer a independência brasileira, e assim fortalecer sua presença nas Américas.

José Bonifácio, o ministro de negócios estrangeiros de D. Pedro I, negociou o reconhecimento da independência com Portugal e com seu maior credor, a Inglaterra. Há um debate em torno das concessões feitas por Bonifácio, consideradas excessivas. Mas não se pode esquecer que não havia ainda o princípio da autodeterminação dos povos, que somente na segunda metade do século 20 passou a respaldar pleitos de independência de ex-colônias.

As independências latino-americanas e caribenhas de metrópoles europeias foram sendo conquistadas no grito e pelas armas, perfazendo verdadeiro capítulo histórico das guerras pela independência. Na Ásia e na África isso se deu somente no pós-Segunda Guerra Mundial, já com a Carta da ONU vigente.

Hoje, a geografia política do mapa-mundi é estática só na aparência. Há movimentos por independência em vários locais, associados à opressão histórica do governo central sobre territórios, minorias étnicas, linguísticas e culturais. O Direito Internacional garante esse pleito legítimo da autodeterminação, mas recomenda a via pacífica para alcançá-lo. As constituições nacionais protegem a união com cláusula pétrea, inalterável, e raramente preveem o “direito de retirada” de uma região, estado federado ou província. Mas a “porta de saída” pode ser construída e os caminhos são o plebiscito e o referendo, de forma democrática, pelo voto. Aí o papel das supremas cortes ganha relevo, ao reconhecer e regular esse direito, de fonte interna e internacional. A Escócia, no Reino Unido, a Catalunha, na Espanha, e o Quebec, no Canadá, estão na fila.

Imagem: Detalhe do quadro “O Grito do Ipiranga”, de Pedro Américo, Museu do Ipiranga, São Paulo.

 
Um jornalista catalão previu a adicação do rei da Espanha em novembro do ano passado PDF obrir en una nova finestra Imprimeix Correu electrònic
Escrit per Joan Lluuís Lluís   
Dimarts, 3 de juny de 2014 17:32
There are no translations available.


 
 
 
Opinió



Quan el rei d'Espanya substituirà el rei d'Espanya


A juventude relativa do novo rei da Espanha será um argumento para falara de mudança de etapa e dee rumo.

Joan-Lluís Lluís / Aquesta adreça de correu electrònic està protegida dels spambots, necessiteu tenir el JavaScript habilitat per veure-la

 

 


Avui, faré de profeta. I predic, doncs, que el rei Juan Carlos I abdicarà el 2014. Queda dit i registrat per a la posteritat. Que abdiqui de bon cor o a desgrat seu, ja és un tema en el qual no em permetré entrar, però abdicarà, i ho farà, probablement abans de l'estiu, com a arma secreta, letal i pretesament definitiva per entrebancar el procés d'independència de Catalunya. Com a arma desesperada. I quin sentit té profetitzar una abdicació en una crònica setmanal teòricament dedicada a parlar de llengües i llenguatges? Un sentit evident: aquesta abdicació serà una eina de propaganda que permetrà a l'espanyolisme emprar tots els recursos dialectals, subliminars i emocionals possibles per posar una mica de ciment en la fissura entre Catalunya i Espanya, una fissura que ja s'aparenta més aviat a un abisme. Una abdicació com una gramàtica de la resurrecció de la unitat espanyola. Aquesta gramàtica girarà al voltant d'alguns verbs: renovar, reconciliar, modernitzar, rejovenir, consolidar i, pels més falsament atrevits, sanejar i rehabilitar. També hi haurà força adjectius: raonable, racional, commovedor, definitiu, lleial, comú, assenyat i fins i tot sexy. El menys original, com es pot preveure, seran els subjectes emprats: Espanya, pacte, fidelitat, futur, destí, pàtria (espanyola), nació (espanyola), Constitució (espanyola), autonomia (catalana), etc. Així, agafant a l'atzar qualsevol subjecte, verb i adjectiu d'aquesta llista es pot confegir per endavant els arguments que sentirem.

El pas d'un rei a l'altre, que no és res més que un procés de jubilació i substitució en el marc d'un lloc de treball (equiparable a la jubilació d'un forner substituït pel seu fill també forner), serà utilitzat per estovar els cors catalans. Tindrà com a objectiu principal provocar a Catalunya un nou sentiment d'adhesió al projecte espanyol (el qual projecte espanyol, cal recordar-ho sempre, implica l'anihilació de Catalunya). La joventut relativa del nou rei d'Espanya serà un argument per parlar de canvi d'etapa i de rumb i per prometre uns horitzons exemplars, com si el rei decidís la política dels governs espanyols. Com tots els monarques de règims democràtics, no serà res més que un viatjant pagat per vendre una mercaderia sobre la qual no té cap competència ni autoritat més enllà de la seva capacitat de discursejar i d'anar de vint-i-un botons. Promouran el nou rei, però, com si fos un producte de neteja, un producte miraculós eficaç contra totes les taques: corrupció, crisi econòmica i separatisme.

A Catalunya sentirem el cor espanyolista lloar la seva figura, enaltir la seva honradesa i deixar caure una mitja llàgrima en albirar una Catalunya per fi asserenada i de nou obedient. Els més hipòcrites diran que, en el fons, són republicans però que bé cal acceptar un règim legítim i legal que dóna sentit a una reconciliació entre “els catalans i la resta d'espanyols”. I d'arreu pressionaran TV3 perquè retransmeti en directe la cerimònia de coronament, que ja donaran totes les televisions espanyoles públiques i privades. La posició de TV3 sobre la transmissió d'aquest esdeveniment serà una manera eficaç d'analitzar la força catalana en el torcebraç amb Espanya. Que el transmetés no seria un acte de servei públic català sinó de pura subordinació política. Que s'hi resistís enfortiria el seu paper de construcció d'un espai mental i nacional propi. Així que TV3 serà lleial al seu país si, en lloc d'ensenyar el coronament, proposa qualsevol film: un de zombis em semblaria convenir perfectament.

Darrera actualització ( Diumenge, 24 de novembre del 2013 02:00 ) 
 
 
 
Discurso do presidente da Catalunha no dia da Abdicação do rei da Espanha PDF obrir en una nova finestra Imprimeix Correu electrònic
Escrit per Artur Mas i Gavarró   
Dilluns, 2 de juny de 2014 18:05
There are no translations available.

Declaração institucional do presidente da Generalitat de Catalunha com motivo da abdicação do rei da Espanha Juan Carlos I

 

Neste momento o melhor para Catalunha é decidir livremente o seu futuro

 

Leia aqui o discurso inteiro:

 

 Voldria, com a president de Catalunya, fer una valoració institucional de la decisió del rei Joan Carles d’abdicar la Corona.

 
En primer lloc, vull expressar, com a president de Catalunya, el nostre respecte, el de les institucions catalanes i el meu respecte particular, per aquesta decisió. Després de gairebé 40 anys de regnat, podria semblar una decisió lògica, fins i tot dins del que podríem dir una certa normalitat. També és cert que, a nivell de l’Estat espanyol, es donen una sèrie de circumstàncies que podríem dir que són especials, que aconsellen ser prudents amb totes les causes d’aquesta decisió que ha pres el rei Joan Carles.
 
Insisteixo: el màxim respecte per part nostra sobre aquesta decisió. Podria semblar una decisió lògica, i és probable que ho sigui, dins aquesta normalitat del canvi generacional, però també és cert que en aquest moment, en el conjunt de l’Estat espanyol hi ha tota una sèrie de circumstàncies especials, o fins i tot en podríem dir excepcionals, que aconsellen també aquest punt de prudència sobre totes les causes d’aquesta decisió.
 
En segon lloc, voldria fer notar també que el poble català va fer, ara fa gairebé 40 anys, el 1978, una aposta sincera i molt compromesa amb el pacte constitucional, amb la Constitució espanyola del 1978. Una aposta, a més a més, molt majoritària a favor d’aquella Constitució, no només sincera i compromesa, sinó molt majoritària, que, en definitiva, també era una aposta per les institucions de l’Estat que naixien o renaixien i que, en part, encarnaven el contingut d’aquell pacte constitucional. No només li donaven forma, sinó que també representaven el contingut del mateix pacte constitucional del 1978. I no només li donaven forma i en representaven el contingut, sinó que, a més, havien de ser la garantia del seu compliment.
 
Les grans institucions de l’Estat, no només la monarquia, no només la corona, les grans institucions de l’Estat. La monarquia, òbviament, el Tribunal Constitucional, les Corts Generals i algunes altres, havien de ser la garantia del bon compliment d’aquell pacte constitucional, fet des de la majoria del poble de Catalunya amb gran sinceritat i amb gran compromís.
 
D’aquell moment ençà ha passat més d’una generació, ha passat una generació, gairebé podríem dir, després de prop de 40 anys, una generació i mitja. I aquella aposta que va fer majoritàriament el poble català de manera sincera i compromesa, en part, fins i tot podríem dir en bona part, ha quedat avui incompleta, insuficient. Fins al punt que segurament en una part significativa i probablement majoritària de la societat catalana hi ha una distanciament, alguns n’havien dit una desafecció, fins i tot probablement una desconnexió, amb la majoria de les institucions de l’Estat.
 
Crec que avui, en el moment simbòlic d’una decisió del rei Joan Carles com aquesta, hem de recordar que, a diferència de fa 35 o 40 anys, ara hi ha hagut un canvi significatiu, molt remarcable, en la manera com aquesta majoria de la societat catalana veu i es relaciona amb les institucions de l‘Estat.
 
No entraré, i menys avui encara, en una anàlisi del que ha estat l’actuació del rei Joan Carles. Perquè, evidentment, com en tota obra i trajectòria llargues, com són la seva, hi ha actius i passius, no podia ser de cap altra manera. Però crec que no és el moment, per part meva almenys, d’entrar en el detall d’aquesta anàlisi. Simplement, i crec que això sí que em correspon, com a tot servidor públic, i subratllo l’expressió tot servidor públic, també amb ell, lògicament, se li ha d’agrair l’aportació positiva que hagi pogut fer en el conjunt de l’Estat espanyol en aquestes darreres gairebé quatre dècades.
 
En tercer lloc, desitgem al nou monarca, que avui és el príncep Felip, que tingui sort, que hi hagi encert i que tingui èxits, perquè en la nostra actitud, la de les institucions catalanes, i estic convençut que és també l’actitud molt majoritària a Catalunya, sempre hi ha una voluntat que a Espanya les coses li vagin bé. De fet, nosaltres desitgem el millor per al conjunt d’Espanya i, en la mesura que la monarquia representa institucionalment l’Estat espanyol, també li desitgem el millor.
 
Però, al costat d’això, i ho vull subratllar d’una manera molt especial, i, si m’ho permeteu, gairebé emfàtica, desitgem també el millor per a Catalunya i per a la seva gent, per als 7 milions de catalans i catalanes que conformen la nostra societat catalana. I el millor per a Catalunya en aquest moment és poder decidir lliurement, democràticament i pacíficament, el nostre futur com a nació.
 
El rei Joan Carles, he tingut oportunitat d’escoltar les seves paraules, ha parlat de la nació espanyola, que nosaltres, òbviament, no neguem. Però al costat d’aquesta nació de la qual ell parla, també hi ha una nació catalana i aquestes mateixes parets del Palau de la Generalitat en són un testimoni vivent i molt evident. També hi ha una nació catalana i el millor per a Catalunya és que, arribats en el punt que hem arribat en la relació entre Catalunya i l’Estat espanyol, hi hagi aquesta possibilitat de decidir lliurement, democràticament i pacíficament, el nostre futur com a nació.
 
Tenim una cita en el nostre futur com a país el 9 de novembre d’aquest any 2014. Aquesta és la cita amb el nostre futur que també, igual que el volem bo per a Espanya, el volem bo per a Catalunya.
 
Hi haurà, després de l’anunci d’avui, i ho dic també amb solemnitat i emfàticament, canvi de rei a Espanya, canvi de monarca a Espanya. Però el procés polític català seguirà endavant. Hi haurà canvi de rei, però no hi haurà canvi en el procés polític que està seguint el poble de Catalunya perquè el 9 de novembre puguem decidir, amb aquest grau de llibertat, democràcia i sobretot amb esperit pacífic, el nostre futur col·lectiu.
 
Demanem en aquest sentit a totes les institucions de l’Estat, i subratllo a totes, que respectin la voluntat del poble català a decidir lliurement el seu futur col·lectiu i que això es faci des d’una actitud de respecte mutu, de diàleg permanent i de lleial col·laboració.
 

Barcelona, 2 de juny de 2014

 

 
Discurso. do Dr. Flair José Carrilho ao presidente da Catalunha, Molt Honorable Artur Mas PDF obrir en una nova finestra Imprimeix Correu electrònic
Escrit per Flair José Carrilho   
Dissabte, 19 d'abril de 2014 10:42
There are no translations available.

 

 

 

Molt Honorable Senyor

ARTUR MAS I GAVARRÓ

President de la Generalitat de Catalunya

 

Primerament, vull agrair-li que m’estigui rebent per a expressar-li l’honor i el privilegi d’haver rebut la meva formació professional en Gastroenterologia i Hepatologia a Barcelona, i fer palès la gran influència de la Universitat de Barcelona–Hospital Clínic al Brasil i, molt particularment, a la meva Universitat de São Paulo–Hospital das Clínicas.

 

EL CAMÍ DE BRASIL A CATALUNYA

A finals de l’any 1973 (“mil nou-cents setanta-tres”) em vaig graduar com a metge a la Facultat de Medicina de Londrina, estat de Paraná, al sud del Brasil, i al febrer de 1974 el Professor Francisco Vilardell em va acceptar per a especialitzar-me en Gastroenterologia a l’Escola de Patologia Digestiva de l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau. Després de dos anys, o sigui, durant els anys 1975 (“mil nou-cents setanta-cinc”) i 1976 (“mil nou-cents setanta-sis”), el Professor Vilardell em va suggerir que anés a estudiar Hepatologia –especialitat que estudia les malalties del fetge– amb un grup molt jove coordinat pel Professor Joan Rodés Teixidor, a l’Hospital Clínic de Barcelona, avui la famosa Unitat d´Hepatologia del Clínic.

Vaig tenir l’honor de haver sigut el primer metge estranger acceptat com a becari d’investigació d’aquest jove grup, sota el mestratge del Professor Vicente Arroyo Pérez.

Molt Honorable Senyor,

Tornant al Brasil, a començaments de 1977 (“mil nou-cents setanta-set”) vaig anar a treballar a la Facultat de Medicina de Londrina, i al juliol de 1981 (“mil nou-cents vuitanta-vuit”) vaig ser convidat a treballar a la Facultat de Medicina de la Universitat de São Paulo – Hospital das Clínicas. Des d’aleshores i durant 40 anys, la meva relació amb el Grup de Barcelona ha sigut molt profitosa i fructífera. He sigut ambaixador dels brasilers que han volgut gaudir dels coneixements docents de l’Hospital Clínic i, a dia d’avui, més de 102 metges brasilers ja han rebut alguna formació professional, ja sigui en visites curtes o llargues, a la Unitat d´Hepatologia del Clínic. Amb tota certesa, aquesta relació ha influït molt en la medicina brasilera.

Des de l’any 2000 (“dos mil”), sóc Professor Titular de Gastroenterologia i Hepatologia de la Facultat de Medicina de la Universitat de São Paulo i Cap de Divisió de Gastroenterologia i Hepatologia de l’Hospital das Clínicas, així com President del Consell Director de l’Hospital das Clínicas en els últims 8 (“vuit”) anys.

 

UNIVERSITAT DE SÃO PAULO

La meva Universitat de São Paulo està classificada entre les millors 150 universitats del món, i la primera d’Amèrica Llatina, amb la missió de formar professionals, investigar i donar assistència d’alt nivell a la població brasilera. El nostre Hospital das Clínicas és el complex hospitalari públic més gran d’Amèrica Llatina.

 

ASSISTÈNCIA

Pel que fa a l’assistència, el nostre Departament de Gastroenterologia i Hepatologia, des de l’any 2000 (“dos mil”) ha atès més d’un milió de pacients externs, amb una mitjana de96.000 (“noranta-sis mil”) pacients/any , ingressat més de 65.000 (“seixanta-cinc mil”) pacients, amb una mitjana de 5.000 (“cinc mil”) pacients/any, efectuat més de 27.000 (“vint-i-set mil”) cirurgies, amb una mitjana de 2.500 (“dos mil cinc-centes”) cirurgies/any, i realitzant des de l’any 2005 (“dos mil cinc”) més de 700 (“set-cents”) transplantaments de fetge i més de 278.000 (“dos-cents setanta-vuit mil”) procediments diagnòstics o terapèutics en Gastroenterologia i Hepatologia. O sigui, el nostre Departament està actuant en les àrees d’atenció primària, secundària i, principalment, terciària molt especialitzada com a principal centre de referència en l’assistència mèdica del meu país.

 

EDUCACIÓ MÈDICA

El complex Hospital das Clínicas – Facultat de Medicina de la Universitat de São Paulo està impartint l’ensenyament de grau dels estudiants de medicina, la formació de metges residents i la de postgrau, tant de màster com de doctorat, així com orientant els alumnes a nivell de post-doctorat, formant investigadors en ciències de la salut per a Brasil i Amèrica Llatina.

Des de 1981 (“mil nou-cents vuitanta-u”), ja hem format 120 (“cent vint”) metges residents en Gastroenterologia,  Hepatologia i Endoscòpia.

Actualment, tenim 69 (“seixanta-nou”) alumnes de màster i doctorat, i des de 1977 (“mil nou-cents setanta-set”) el nostre Departament ja ha format 194 (“cent noranta-quatre”) investigadors, o sigui, 133 (“cent trenta-tres”) màsters i 61 (“seixanta-un”) doctors per a Brasil, Equador, Colòmbia i Argentina.

A l’any 2009 (“dos mil nou”), les nostres institucions Hospital Clínic–Facultat de Medicina de la Universitat de Barcelona i l’Hospital das Clínicas–Facultat de Medicina de la Universitat de São Paulo, van oficialitzar un conveni per a promoure una xarxade centres especialitzats entre Amèrica Llatina i Catalunya, formar professionals en recerca biomèdica i medicina avançada, així com promoure projectes de recerca i intercanvi d’informació científica.

Des de l’any 2011 (“dos mil onze”), els metges residents en Gastroenterologia de la Universitat de São Paulo venen a l’Hospital Clínic un mes a l’any.

El proper dia 30 (“trenta”) de maig, inaugurarem la nostra Unitat de Cures Intensives, amb 16 (“setze”) llits i reformada seguint l’exemple de la UCI de l’Hospital Clínic de Barcelona, amb la presència dels Professors Josep Terés i Antoni Mas, intensivistes pioners en l’àrea de Gastroenterologia i Hepatologia a Catalunya i Europa.

Des de l’any 2002 (“dos mil dos”), amb el Professor Vicente Arroyo, i des del 2011 (“dos mil onze”), amb el Professor Antoni Castells, ambdós de l’Hospital Clínic de la Facultat de Medicina de Barcelona, i cada 2 (“dos”) anys, organitzem una Reunió Internacional d’Hepatologia i Gastroenterologia per a metges brasilers, amb una audiència de més de 400 (“quatre cents”) metges a l’any, amb l’objectiu de donar una major visibilitat a les nostres dues institucions en educació, recerca i assistència. Des de l’any 2002 (“dos mil dos”), han vingut a São Paulo 38 professors del Clínic sota aquest conveni.

A l’any 2013 (“dos mil tretze”), els Degans de les nostres dues Facultats de Medicina van signar un conveni d’intercanvi per a que alumnes del grau de medicina puguin compartir els seus cursos durant 6 mesos, obtenint crèdits curriculars validats per les dues institucions, brasilera i catalana.

És important destacar que l’Escola del Clínic de Barcelona ha influït molt en la formació dels professionals de l’àrea de transplantament de fetge en les regions de nord-est (Fortaleza, estat de Ceará), sud-est (São Paulo i Ribeirão Preto, estat de São Paulo) i sud del Brasil (Porto Alegre, estat de Rio Grande do Sul),que junts ja han realitzat més de 3.000 (“tres mil”) transplantaments de fetge, i estan considerats centres de referència per al tractament especialitzat d’alta complexitat.

 

RECERCA

Pel que fa a la investigació mèdica, el nostre Departament de Gastroenterologia de la Facultat de Medicina de la Universitat de São Paulo, ha rebut una influència molt gran de l’Escola del Clínic, principalment en l’àrea d’Hepatologia.

En els darrers 5 anys, hem publicat més de 2 articles científics per setmana, en revistes mèdiques indexades en l’àrea de Gastroenterologia i Hepatologia, amb un índex de citacions promig de 8,3 cites per article i un índex H (“ac”) de 38.

 

Per acabar,

Molt Honorable Senyor ARTUR MAS I GAVARRÓ,

President de la Generalitat de Catalunya,

Amb el respecte que em dóna la seva cultura, la seva gent i la seva llengua, que gràcies  a Déu, he fet meves.

Sóc brasiler pel “jus solis”, però vaig arribar a ser català per adopció.

Moltes gràcies,

 

Professor Flair José Carrilho

Facultat de Medicina de la Universitat de São Paulo

Barcelona, 8/abril/2014

 

 

 Palau de Sant Jaume, Any 1400

Generalitat de Catalunya, Barcelona

 

Honorable Conseller Sanitari Dr Boi Ruiz i Garcia, Prof. Flair José Carrilho, Molt Honorable Senyor Artur Mas i Gavarró, 129o President de la Generalitat de Catalunya, Prof. Joan Rodés Teixidor, Catedrático de Medicina da Facultat de Medicina de la Universitat de Barcelona i Cap del Institut de Malalties del Aparato Digestivo del Hospital Clínic de Barcelona, Mentor del Prof. Flair, Dr Antoni Mas Ordeig, Cap de la Unitat de Cures Intensius del Hospital Clínic de Barcelona i company del Prof. Flair en la residencia médica

 

 

 

 

 

 

 
<< Inici < Previ 1 2 3 4 5 Següent > Final >>

Pàgina 1 de 5
Català

Botiga

Llibres destacats:

LANÇAMENTO
Ateísmo e Relativismo: É possível conciliar?
Anderson M.R.Alves


LANÇAMENTO
Livro Contra o Anticristo
Ramon Llull


LANÇAMENTO
Ser e Dever-ser
Anderson Machado Rodrigo Alves


LANÇAMENTO
O Sal da Consciência
Rafael Ruiz